Ja està. Tant esperar el primer debat ZP-Rajoy i ja ha passat. Sincerament, este bipartidisme galopant que deixa fora totes les altres opcions polítiques, fa pena. De fet, este sistema fuciona a França o els EUA perquè se celebra quan s'escull president. Nosaltres, no ho oblidem, triem diputats i senadors en unes eleccions legislatives. El president el trien entre ells, al més pur estil «primus inter pares». Però malgrat tot això, he de reconèixer que em va agradar veure com un i l'altre es feien constats retrets, com s'acusaven fins i tot de la mort de Manolete i com tots els seus esforços anaven especialment encaminats a desvetllar les vergonyes i misèries del seu contrincant.
Gràcies, doncs, als dos principals candidats a presidir el govern espanyol, ahir vam saber que ni un ni l'altre tenen la talla (i no parle del traje que li anava xicotet a Rajoy) moral, política i personal per ocupar un càrrec d'estes característiques. Rajoy va fer el ridícul en Economia, política social i amb els numerets d'inici i final del debat, al més pur estil anunci de iogut amb fibra (si, perquè feia cagar, clarament). A més, va quedar a l'alçada de la Paquita Reventaplenaris sent incapaç de desensar res que no tinguera escrit, amb un gràfic, o que incloguera un insult directe, sobretot en política social, educació i a l'hora de la ràplica i la contraràplica. Zapatero, per la seua part, va passar de eixir-se'n ben parat de la part econòmica a desinflar-se com un globus, perdent força i arguments principalment en parlar d'immigració i terrorisme.
Trist va ser que es tiraren desenes de minuts a discutir sobre el benefici o prejudici d'un 2 o un 3% en esta o aquella xifra, o a intentar convencer als espectadors que el que tenien davant era el de "y tu más" o el de "cuando los tuyos mandaban". En canvi, la política mediambiental va ocupar una rèplica i una contrarrèplica simplement. La política sanitària ni va apareixer. Les mesures per pal·liar la precarietat laboral ni les portaven escrites. Les propostes per fer de l'Estat una realitat molticultural, plurinacional i d'encaix en lloc de ser un niu d'incomoditats per tots no devien ni tindre-les pensades. Trist.
El socialista va ser més natural i convincent, i Rajoy més agressiu i ferm. Però cap dels dos estaria a l'alçada de poder demanar-me el vot sense que els enviara a escurar-li el caldero a Llamazares allà on Crit va perdre el gorro. Per això, i a falta de vore el segon debat (que recorde que es podrà seguir, igual que este que ha passat, en directe per diaridegirona.cat), em reafirme en la idea de la inutilitat de votar opcions que clamen per ser útils per ser majoritàries. El vot més útil és el que reflexa el projecte més paregut al del votant. I ni Rajoy ni Zapatero, ni PP ni PSOE, van demostrar tindre projecte per res.
