El bipartidisme guanya. Sensació agredolça

Han passat les eleccions. I com sempre passa, hi ha hagut sorpreses, grans sorpreses, decepcions, i grans decepcions. Qui més contents deuen estar són els del PSOE. Han guanyat les eleccions, s'han menjat a l'esquerra d'altres partits i han fet de Catalunya el seu feu, de nou. Però també deuen estar satisfets els del PP. I és que tot i perdre les eleccions, han aconseguit crear una base bipartidista entre populars i socialistes que porta la política espanyola a una trista realitat de pruralitat minsa.

És d'agrair que no guanyara el PP, i emnys encara un PP tant profundament dretà i antidemocràtic com el què hi ha. Per tant, bon gust de boca per la victòria de Zapatero. És un mal menor. Me'n alegre de la baixada d'ERC; se l'han buscat solets per ser una colla de diputats-espectacle i no entendre com es fa política responsable a Madrid. Han perdut una oportunitat d'or. I fins ací les alegries.

Què trist el paper dels partits "minoritaris" a tot l'estat, al País Valencià i a Catalunya. Em sap greu fonamentalment pel Bloc-Iniciativa-Verds. No esperava fer diputada a Isaura Navarro, però sincerament, el resultat obtingut és pírric, comparable a unes europees. Fa 4 anys tenien més vots, amb 11-M i tot pel mig. Esta és una coalició que m'agrada, però algo hauran de fer els seus dirigents si volen aribar a la gent. Perquè no valen les excuses de sempre (bipartidisme, opacitat mediàtica, nyi nyi nyi). O s'espavilen, o la coalició serà un nou bluf del nacionalisme d'esquerres valencià. PP i PSOE s'ho han menjat tot al País Valencià. Bé, doncs, que els aprofite la fartera.

A Catalunya, ICV perd un diputat. Tris també. No pensava que pujaren, ni ho desitjava, perquè el seu seguidisme als socialistes espanyols i al comunisme ranci d'IU no els fa mereixedors de millorar resultats. Però tampoc crec que es mereixeren perdre un escó. Més trist encara és que CiU millore resultats i tinga 11 diputats. Amb un Duran i Lleida exultant, insultant, ultraconservador, catòlic integrista i dretà com el què més, estos resultats diuen molt poc a favor de CiU i del seu electorat a Catalunya. I per acabar-ho d'arrodonir, els catalans premien els socialistes malgrat el fracàs en tantes i tantes qüestions claus per Catalunya (Infraestructures, Estatut, Finançament...), i a Madrid donen veu a una neoliberal, socialista penedida i nacionalista espanyola com Rosa Díez. La que haurem d'aguantar....

S'acaba la campanya

Toca reflexionar (els que no tinguen clar encara el seu vot). La campanya s'acaba esta nit. Retrets, cares a cares i bipartidisme han estat les notes més destacades d'uns quinze dies ben poc constructius en general. A València, els candidats dels partits gran s'han barallat per vore qui porta el traje més "valencià" però entestant-se, alhora, a demostrar que no hi ha ningú en el món més espanyol que ell/ella: Exemples clars: Maria Teresa Fernández de la Vega i Esteban González Pons. Des d'EU, han demostrat que les sigles PV que abans ensenyaven amb orgull, ara, amb un candidat com Montalbán i un PCE dominant i castrista, ja molesten. Canal 9, no ha contribuit massa precissament a la pluralitat. Però afortunadament la gent parla, internet és bona eina i la gent del Bloc-Iniciativa-Verds s'ha mogut moltíssim. És trist reconèixer que no crec que Isaura Navaro acabe sent diputada, però no serà pels esforços del nacionalisme d'esquerres i ecologista del País Valencià. Això, xiquets, és la base d'un bon futur; estic segur.

A Catalunya, la cosa està més peluda. Dels candidats gironins no parlaré perquè podria parlar molt be d'uns i molt malament d'altres i amb tots m'he de tornar a trobar passades les eleccions. I no voldria ni que uns ho prengueren massa be ni que els altres ho prengueren com un atac. Ells, afortunadament, ja saben si són o no bons candidats. Dels caps de llista per Barcelona, ha destacat l'extrem conservadorisme de Duran i CiU, l'excessiu triomfalisme de Carme Chacón, que a més no ha dubtat a utilitzar el seu embaràs electoralment, i l'opció absurda del discurs d'ERC amb un Ridao molt poc creïble. El PP i la quasi transparent Dolors Nadal s'han enrocat en l'extrema dreta més espanyola i colonitzadora, a més de mentidera. I ICV ha mantingut la seua línia amb un Herrera crescut. No em seria fàcil votar a Catalunya. Jo, ja he votat per correu. Ara vos toca a vosaltres.

Xiquets... ja fa olor a mascletà

Este post està especialment dedicat als «catalanets» que este any han decidit baixar amb mi a terres valencianes i deixar-se portar pels meus amics i per mi en la més festera i emocionant ruta fallera. Els valencians que em coneixen saben que no he sigut mai massa fallero, en el sentit més corporatiu de la paraula. Però això no treu que una mascletà, una nit de festa fallera o un xocotale en bunyols a les 7 del matí són de les coses que més m'agraden del Cap i Casal del País Valencià.

Prepareu-vos; començeu a olorar a pòlvora i a mascletà; feu-vos a la idea que el fetge patirà i l'estòmag també; compreu-vos calçat còmode perquè vos cansareu, i molt;... les Falles s'apropen i nosaltres cap allà.

Com que estic fart de sentir com els «catalanets» que baixen amb mi em diuen que «no serà per tant» cada vegada que els dic que es vagen fent a la idea de què patiran agobio i gent per totes bandes -i més este any que Pàsqua i Falles s'ajunten més que disfresses i el dia del bou en Rafelbunyol-, ací teniu dos imatges ben il·lustratives del què vos espera en una simple mascletà. Gent, gent i més gent. I pòlvora, pòlvora i més pòlvora. La gent que es veu és només d'un dels cantons i carrers que donen a la plaça de l'Ajuntament de València. ara ja vos podeu imaginar millor què vos espera. Ale, a preparar la maleta, el mocador faller i les ganes de festa.

PD: La feina, les eleccions i els meus viatgets laborals cap a Alacant dels últims dies m'han impedit actualitzar el bloc. Mil disculpes.

Tresserras: marxista, interventor i un perill polític

Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Home erudit. Considerat un autèntic intel·lectual pels entessos en aquesta cosa que s'ha vingut a anomenar «classe pensant» de Catalunya. Molt respectat al món universitari. I personatge de referència dins el món acadèmic del periodisme. És Joan Manuel Tresserras. Ahir, dijous, vaig poder assistir a un dinar que va convocar ERC de Girona on ell era l'estrella convidada i uns quants periodistes els que ompliem la taula. La trobada era més política que cultural, per la qual cosa l'home es va dedicar -com era d'esperar- a parlar de política.

Ja m'havien advertit que Tresserras és un autèntic orador, que parla i encandila i que, a més, ho fa amb contingut, sense frases buides. I és cert. Va ser capaç d'estar ell solet parlant 40 minuts i cap dels què allà estàvem vam patir en excés. Però el seu discurs em va sorprendre. Va començar dient que ell era «de formació marxista». Quan a l'any 2008 se sent esta frase, un espera que tinga idees d'esquerres i basades en un cert ideal que se sap impossible. Però en el cas del conseller.... no. Ahir em va dmeostrar que més que «de formació marxista», el que té és «de-formació marxista». Sense estar en un aditori especialment de confiança, va soltar que ell, cada tres mesets es passeja per tots els centres del departament de Cultura, reuneix a funcionaris i treballadors i els explica com veuen ell i els seus alts càrrecs tot el que passa en la vida cultural i política de Catalunya, perquè així entenen la seva interpretació de les coses. Això, al meu poble, se'n diu alliçonar. Al més pur estic comunista rus. A més, el conseller ens va explicar la seva teoria per la qual la lluita de classes encara existeix i el tripartit era necessari per fer veure a la gent pobra que els «miserables» (concepte que va contraposar al de «senyoret de Barcelona) també poden governar. En pla segle XXI parlar de lluita de classes i mirar al poble pla amb condescendència i una falsa discriminació positiva és absurd, anacrònic i més propi de situacions cubano-xinesses que de la Catalunya actual. Per acabar-ho d'arrodonir, va criticar els mitjans de comunicació (en un dinar amb periodistes no se jo si era el més intel·ligents, al menys en els termes que ho va fer) per donar excessiva veu i quota fixa als partits rans facin el que facin. Aquí hi estic d'acord, estem establerts en un sistema que mereix un canvi. Però el que ell reclama és que també li ho facin a ERC. Vaja... molt marxista això també: criticar i criticar fins aconseguir el què he estat criticant.

En definitiva, tota una demostració de què el marxisme actiu, tot i que més passat que una olla amb bledes feta de dos dies, encara existeix. I a més, compta amb gent què té poder i pretén aplicar postulats que, si més no, són perillossos.

Les vergonyes de PP i PSC

Com cada dijous (encara que per l'hora siga ja quasi divendres), ahí va una nova entrega de la columna El Franctirador, al Diari de Girona. En esta ocasió, són PP i PSC els que reben, per no saber governar en favor d'un sistema d'infraestructures planificat, sostenible y que no impedisca el desenvolupament de Catalunya i Girona. Però sobretot, arremet contra les dos candidates gironines d'estes formacions al Congrés, perquè no tenen cap vergonya en prometre una i altra vegada el que ja prometien fa 4, 8 i 12 anys i que mai han arribat a fer el eus partits en matèria d'infraestructures mentre han governat. La cara més dura que un sac de pedres. Ací podeu llegir la columna.

Encara queden catòlics dignes

Este matí m'he quedat a quadres, sorprés, patilifú, fer una fava. Mentre esmorzava un trocet de pà amb sobrassada i formatge i un tallat he llegit una notícia (esta que teniu ací) que quasi fa que l'entrepà m'isca pel nas i el tallat pel llagrimal. Això sí, ha estat una sorpresa agradable. Es veu que a Pineda de Mar (Maresme, Catalunya) ho ha un capellà que està a favor del matrimoni homosexual, la negociació amb ETA, que no hi haja Religió entre les assignatures de l'escola pública i, a més, diu que està emprenyat i molest amb l'actitud dels bisbes espanyols. Ell, Ramon Masachs (el de la foto), és membre actiu del Fòrum Joan Alsina -un grup catòlic reformista i progressista que està tant marginat i amagat dins l'Església que a Girona compta amb la simpatia de tots els ateus i agnòstics- i això ja li pressuposa un cert distanciament de la moral dogmàtica de la jerarquia cristiana dels Blázquez, García Gascó i Rouco Varela. Però mira, no pensava jo que algun capellà podria ser capaç de signar i difondre un escrit tant claret i alhora senzill d'entendre. «Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l'avortament, que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l'escola, que hi hagi l'assignatura d'educació per a la ciutadania, crec en un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica, i no estic d'acord amb molts bisbes». Així de bé s'expressa este bon home. Això, a més de saber que li provocarà problemes i penúries pròpies de temps inquisidors dins l'Església, m'ha demostrat hui que el meu ateisme galopant no està renyit amb el reconeixement de gestes honorables com esta dins el món religiós. Llàstima li tinc quan el Bisbe el cride, però enhorabona perquè gent com ell demostren que encara queden catòlics dignes.

... i Isaura recolza el col·lectiu LGTB

I si de suports i d'Isaura hem de parlar, s'ha de fer menció especial al suport que li estan donant els col·lectius LGTB del País Valencià a la candidata al Congrés del Bloc-Iniciativa-Verds. Sense intenció de fer proselitisme ni sectarisme, però me sume a la moció. Cap candidat com ella al País Valencià han demostrat i mostrat de forma tant clara i natural una simpatia per gais i lesbianes que no resulta ni ofensiva, ni compasiva, ni paternalista. Això seu és afinitat per natura, perquè s'ho creu. I se li nota. Per tant, valga el seu recolzament a la causa justa de la llibertat i la diversitat sexual dels valencians per retornar-li el favor i donar-li el meu suport en estes eleccions.