Eliseu Climent, podrit de pasta (de nou)

Hui seré breu, que no tinc molt de temps. Ahir dimenge, Diari de Girona publicava una notícia fruit d'una detallada investigació de les subvencions que reparteix el Govern de la Generalitat. I, oh sorpresa (fina ironia, clar està), el salvapàtries Eliseu Climent és un dels homens més beneficiats en els últims anys. Només en els darrers cinc exercicis, l'home que menys treballa però que major recompensa econòmica rep, ha rebut 10 milions d'euros. Bonica xifra. Els catalans haurien d'eixir en massa al carrer per dir prou a les subvencions a este tio. La seua activitat des de les seues múltiples "paraetes" fetes només per contentar amics i treure pasta d'institucions "col·legues" (ACPV, El Temps, Casal Jaume I, Institució Cívica Joan Fuster, Fundació Ramón Muntaner, Fundació Francesc Eiximenis, Institut Ignasi Vilallonga, i altres xanxullos semblants), tenen una traducció real en la societat valenciana igual a zero (patatero). I ja no dic en la catalana... Que s'ho facen mirar els catalans, perquè amb estos 10 milions, segur que es podrien fer moltes coses. Anuncie una columna d'opinió sobre el tema al Diari de Girona.

ERC: Empresa Regular de Col·locació

De nou, ERC al punt de mira de les mangarrufes polítiques. Joan Puig era diputat al Congrés -i d'aquells diputats-espectacle, que va fer coses com l'episodi de la piscina de Pedro J. Ramírez, a més de fer el ridícul de forma constant-, fins que les urnes (i si se'm permet, la justícia ciutadana) li han tret l'acta. Com que es pensava que això de la política el faria tornar a ser diputat per Girona, poc després de les municipals va deixar el seu càrec de regidor a Blanes, on a més l'havia liat també enfrontant-se a les directrius del seu partit (ara sí, fent un ús més que raonable de la suposada autonomia local d'ERC. Fals, perquè a Puig li va costar el seient de regidor). Entre unes coses i altres, Joan Puig fa quatre dies que s'havia quedat sense càrec. I que ha fet ell? Ha tornat a la vida civil? No! S'ha buscat feina a l'empresa privada? No! S'ha retirat èticament i mantenint la dignitat d'un polític derrotat per les urnes? No! El partit l'ha agafat i li ha buscat un nou càrrec de confiança, d'aquells que abunden i creixen com esclatassants, a la Diputació. Ací podeu llegir la notícia al respecte. I és que últimament, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s'ha convertit en Empresa Regular de Col·locació. Unió va tenir moment d'"un militant, un càrrec", però ara ERC té el seu episodi d'"un militant, un càrrec, vitalici i ben pagat".

P.D: A la foto, Joan Puig en el seu minut de glòria, envaïnt la piscina (il·legal, tot s'ha de dir) de Pedro J. amb el carnet de diputat a la boca. Que es posarà ara a la boca?

La promiscuïtat a la cara

Sempre he pensat que si elsdiners destinats a fer estudis científics de xorrades s'invertiren en el que realment pot interesar, la comunitat científica seria molt més respectada. Proba de què això encara no és així, la tenim al Regne Unit. Resulta que uns investigadors britànics s'han dedicat a fer un estudi que «demostra» que el nivell de promiscuitat que té una persona, es llegeix a la cara; que el rostre i el tipus de faccions que té cada persona determina si és o no fidel i si li agraden les relacions curtes o llargues. Ací podeu llegir l'article senser on ho he vist. Resulta que quan més masculita tens la cara (independentment de si eres home o dona), més promiscu eres. Segur que si tots fem una repasada a la gent que coneixem, recordem a més d'un i d'una que tenen careta d'angelet i els agrada més un polvo amb el primer que passa que a un tonto un llapis. No dubte de les bases científiques de l'estudi; els anglessos sabran si són les adequades. Però em sembla una xorrada que les ganes de sexe fàcil i variadet es puga vore a les faccions de la cara, i més tenint en compte que jo sempre he pensat que la gent ha de passar etapes de fer el pendó amb tota normalitat. Perquè la repressió d'estes èpoques acaben derivant en un desenvolupament d'esta promiscuïtat quan menys toca. En fi... i vosaltres quin tipus de cara teniu? I ho sap la vostra parella? Apanyeu-vos com pugueu.

Uns premis Pulitzer molt «humans»

Un any més, la Universitat de Columbia ha concedit els Premis Pulitzer, els considerats guardons més prestigiosos del periodisme als Estats Units. El Washington Post i el New York Times han estat els grans triomfadors, com ha passat des de fa anys. Ací teniu la relació de guardonats publicada. Dels premiats, cal destacar els articles i reportatges amb caràcter humà. Fa anys, este tipus de guardons anaven sempre encaminats a les millors investigacions de caràcter polític o als relats de moments bèl·lics. Sense deixar de costat esta vessant que continua tenint la seua parcel·leta, els Pulitzer se centren últimament en històries de caràcter més humà, més proper, en temes socials i de sensibilització. L'interés social ha guanyat pes en el periodisme, a xicoteta i gran escala. I, com no, els Pulitzer s'adapten. M'alegre que siga així. El periodisme de prestigi no només està a la crònica d'alta política i a les corresponsalies de conflictes armats; també està al carrer. A la foto, d'Efe, es veu la redacció del Washington Post celebrant els premis.

Pels que condueixen malament

És curiós, però, una vegada més, Internet va per davant dels desitjos de la gent. Quants conductors hauran pensat més d'un cop que, si pogueren, li deixarien una noteta al cotxe de davant per dir-li ben claret quatre coses sobre la seua manera de conduir, aparcar o circular pels carrers...! Doncs be, ha nascut una pàgina que fa possible això. La web http://aparcascomoelculo.com/ ofereix unes etiquetes que permeten deixar-li un missatget més que clar al conductor de torn. Tremoleu, fitipaldis diversos, que Internet es pot acabar convertint en el vostre malson. Curiosa iniciativa.

Decebuts d'ICV

No és extrany que, després de tot el què està fent ICV al Govern de la Generalitat, els seus votants estiguen decebuts. I és que no es pot estar anys criticant els transvasaments i acusant a tots (tots, especuladors i llauradors) els valencians de voler furtar l'aigua als catalans (cosa que, per cert, recordava al «no mos furtareu el Micalet i la paella» dels lamentables blaveros). Vaja per davant que jo no defensaré el PHN mai, però que el País Valencia necessitava (i necessita) solucions hídriques urgents tant precisses o més que les que tenen ara els catalans. Doncs be, que patisquen ara els d'ICV i els de Barcelona el que és sentir dia sí i dia també que vols l'aigua per lucrar-te i no te la mereixes. ICV, a més, té al conseler de Medi Ambient rebent osties a dreta i a esquerra. Jo i el Franctirador del Diari de Girona d'esta setmana, també participem. Perquè s'ho mereix. Llegiu l'article ací.

Les Falles (VI)

Si alguna cosa és especialment característica de Les Falles, és la festa nocturna. I amb ella, l'alcohol. Estes Falles, els meus amics han (hem) demostrat que el tòpic de què en tota borratxera hi ha un moment d'exaltació de l'amistat i fins i tot de "besuqueo" excessiu, no és cap mite sinó tota una realitat. El colage, fet de les fotos d'Andreu Vilalta on apareixen els millors i més apasionats besos (o intent de bes) d'estes Falles. I és que en el fons, ens estimem tots molt. Cert és que uns estaven més predisposats que altres per pegar besets a dreta i esquerra. Oscar va tindre més d'un moment triomfal, que per cert no recorda, amb plorera inclosa de tant que ens volia a tots. Altres besos són més producte de la pressió de la resta per forçar el "momento morreo". I altres són d'aquells que es donen de veritat, amb ganes i amb passió, sense necessitat d'alcohol. En tot cas, este és un recull dels millors besos de Falles. Sé que no es reconeix a la majoria dels que es mengen la boca, però... millor així per tots; creieu-me.