Tinc una amiga candidata

Quan vaig entrar a la facultat de Periodisme, una de les primeres coses que em van dir és que era «impossible» (sic) que un periodista fora amic d'un advocat o d'un polític. Bé, crec que sóc l'excepció que confirma la regla. O aquella bona dona que em va dir això, s'equivocava. Amics advocats en tinc pocs, però des de que la meua Amparo és jurista, crec que queda més que destronada la teoria. Ella és advocada i a més, una de les persones que més m'estime.

De polítics també en conec molts. Alguns d'ells, professionals de la política; i alguns d'ells quasi bé amics. També és cert que més d'un amic meu ha anat en llistes municipals i això podria fer que els considerara polítics. Tot i això, mai els he considerat com a tal. Diumenge, però, vaig vore com una amiga d'aquelles que un aprecia tot i la distància, Joana Pascual («La grande»), era una de les candidates de la coalició Bloc-Iniciativa-Verds al Congrés per València (a la foto). Bé, una llista municipal potser no col·loca algú en la categoria de polític si no és cap de cartell. Però ser candidata al Congrés, encara que siga de número 1.000, ja é sun altre cantar.

Persones com ella (i com tants altres que conec) són les què haurien d'abundar a les llistes electorals. Valua personal, eficiència professional i idees clares. Joana, fes força i a la propera, més amunt.