Adéu Zaplana, adéu

Ja estaria bé!!! Després de destruir tot un país, portar un partit a l'extrema dreta, carregar-se la dignitat d'un càrrec com el de President de la Generalitat Valenciana i fer negocis a dreta i esquerra, Eduardo Zaplana (alias Cartajenero Moreno) se'n va i deixa la política. Ja li tocava. Mai hauriem d'haver deixat que un personatge com ell accedira a un càrrec públic de rellevància. De fet, la primera culpa és del PP per confiar en un màfies com ell quan només era -per la via graciossa de la moció de censura- alcalde de Benidorm. Però qui més culpa té que un personatge tan fosc, negre i "xanxullero" haja arribat a ser ministre portaveu i de Treball i número 3 del PP, som els valencians. Els valencians el vam catapultar a la glòria política i, anys després, veig amb més horror que en el seu dia aquell criteri que vam tindre. Parle en plural, com a poble, que jo mai el vaig votar, ni se'm va passar pel cap. Però la responsabilitat conjunta, la tenim. Reflexionem, doncs, i pensem en què no torne a passar. Bé, i brindem, que val la pena.

PP: Partit de la Punyalada

Com cada dijous, ací teniu la columna d'opinió El Franctirador, al Diari de Girona. Esta setmana he decidit dedicar-la al PP, on últimament es veu que tots caminen pegant l'esquena contra la paret per por a que una catana els obriga en canal. I és que al PP les gasten fortes i a la que se descuiden, apareix un "company" que amb un somriure a la boca fot la punyalada per l'esquena. Que tropa!!!, que diria aquell...

Pregunteu a Puigcercós

Per a aquells que sempre heu volgut tirar-vos a la cara a l'actual secretari general d'ERC i aspirant a la presidència del partit, Joan Puigcercós, tinc una oportunitat perfecta. Divendres que ve, a les 5.30 de la vesprada, farà una entrevista-xat en directe amb els internautes a "diaridegirona.cat". Podreu preguntar-li el que volgueu i, si hi ha sort, vos ho respondrà. Si aquell dia a aquelles hores esteu notablement ocupats, no patiu. "Diaridegirona.cat" ja ha obert la possibilitat d'enviar-li preguntes que s'acumularan i es barrejaran amb les que s'envien en el moment del xat en directe. Podeu enviar-li les qüestions ja ací mateix, o entrar a diaridegirona.cat el divendres a les 5.30. Puigcercós... allà anem.

Chacón (Ante-minister)

Carme Chacón és ara mateix la ministra de moda, la dona de moda, la socialista de moda. El seu nomenament al capdavant de Defensa l'ha posat en boca de mig Europa. Però abans de ser l'estrella del PSOE, la ministra salvaguardant de la Unidad Nacional i cridar «Mande firmes», i «Viva España! Viva el Rey"», ella era una jove professora de la Universitat de Girona, federalista convençuda (beneïda ignorància...) i anava de sopar els dijous amb els seus alumnes. Sí, xiquets, la Chacón era persona. En este article del Diari de Girona s'expliquen els detalls de com era l'ara ministra abans de dedicar-se a la política. Alumnes, companys i caps de departaments parlen d'ella. Recomanable.

Eliseu, tu sí que en saps

«Lo prometido es deuda», com diuen els castellans. I ací teniu l'article d'opinió sobre Eliseu Climent, El Franctirador del diaridegirona.cat d'esta setmana. Potser és una miqueta dur, però molt clarificador i exemplificant, tant per catalans com per valencians. Com que la barbaritat de les subvencions ja l'he comentada. No diré res més. A l'article em remet.

P.D: Tant de bo, algú a la Generalitat de Catalunya s'ho plantege de veritat tot això.

Els gais: una potència turística?

Potser no sóc la persona més indicada per fer esta pregunta, donat que, com podeu vore ací, em faré càrrec el més que ve de la presentació i moderació d'una jornada sobre turisme homosexual. Però, en ple segle XXI i amb una situació legalment (que no social) normalitzada, cal distingir entre un turista heterosexual i un d'homosexual? No ho tinc massa clar. Jo, quan vaig de viatge, no busque massa llocs especialment dedicats a gais. Amb que no m'impedisquen dormir amb un xic si és que en porte algun, ja en faig prou. Si he d'eixir de festa per llocs "d'ambient" no ho faig ni més ni menys que ho faria en un altre lloc. Per tant, no se jo si és massa útil (més enllà dels interesos empresarials) distingir entre un turisme homosexual i un d'heterosexual. Distingirem també entre un turisme de gent alta i un de gent baixeta? Potser si s'analitza es veu que els baixets viatgen més, tenen més ingressos i els gasten més. Seria així un mercat per explotar? Dubte que s'acabara convertint en això. Per tant, enhorabona als organitzadors de la jornada per la seua iniciativa empresarial, però crec que marcar el turisme amb una etiqueta (gai, familiar, esportiu...) només pot tindre, precissament, això: una eixida empresarial.

PD: QUe diga jo això no vol dir que no crega en la necessitat d'estos congressos. De fet, crec que les empreses i els experts del sector han de treballar junts i posar en comú estratègies. Sempre ajuda a facilitar les coses al consumidor i sempre millora el servei a l'exterior. Quanta més oferta, millor.

Chema El Forner, ha mort

No, no és un forner conegut al meu poble, ni un pastisser veí meu. És el conegut com Chema el panadero, de Barrio Sésamo. El popular actor que acompanyava a Espinete i Don Pinpón va morir la setmana passada. Esta notícia m'ha fet pensar en què ha sigut dels grans mites de la meua infantesa. Tot el món sap que ha sigut d'Enrique del Pozo, que formava part del duet pedòfil Enrique y Ana. Però que ha sigut d'Ana? A saber. Com ella, hi ha tants altres i segur que tots en teniu algun en ment. De Chema el panadero, de fet, tampòc sabiem res. Es veu que ha fet un munt de teatre i que fins i tot vivia de negocis del món de l'espectacle. Però ha mort sent el panadero d'Espinete. I és que la fama és molt efímera, i més quan es tracta de programes infantils. La crueltat de la televisió.

Eliseu Climent, podrit de pasta (de nou)

Hui seré breu, que no tinc molt de temps. Ahir dimenge, Diari de Girona publicava una notícia fruit d'una detallada investigació de les subvencions que reparteix el Govern de la Generalitat. I, oh sorpresa (fina ironia, clar està), el salvapàtries Eliseu Climent és un dels homens més beneficiats en els últims anys. Només en els darrers cinc exercicis, l'home que menys treballa però que major recompensa econòmica rep, ha rebut 10 milions d'euros. Bonica xifra. Els catalans haurien d'eixir en massa al carrer per dir prou a les subvencions a este tio. La seua activitat des de les seues múltiples "paraetes" fetes només per contentar amics i treure pasta d'institucions "col·legues" (ACPV, El Temps, Casal Jaume I, Institució Cívica Joan Fuster, Fundació Ramón Muntaner, Fundació Francesc Eiximenis, Institut Ignasi Vilallonga, i altres xanxullos semblants), tenen una traducció real en la societat valenciana igual a zero (patatero). I ja no dic en la catalana... Que s'ho facen mirar els catalans, perquè amb estos 10 milions, segur que es podrien fer moltes coses. Anuncie una columna d'opinió sobre el tema al Diari de Girona.

ERC: Empresa Regular de Col·locació

De nou, ERC al punt de mira de les mangarrufes polítiques. Joan Puig era diputat al Congrés -i d'aquells diputats-espectacle, que va fer coses com l'episodi de la piscina de Pedro J. Ramírez, a més de fer el ridícul de forma constant-, fins que les urnes (i si se'm permet, la justícia ciutadana) li han tret l'acta. Com que es pensava que això de la política el faria tornar a ser diputat per Girona, poc després de les municipals va deixar el seu càrec de regidor a Blanes, on a més l'havia liat també enfrontant-se a les directrius del seu partit (ara sí, fent un ús més que raonable de la suposada autonomia local d'ERC. Fals, perquè a Puig li va costar el seient de regidor). Entre unes coses i altres, Joan Puig fa quatre dies que s'havia quedat sense càrec. I que ha fet ell? Ha tornat a la vida civil? No! S'ha buscat feina a l'empresa privada? No! S'ha retirat èticament i mantenint la dignitat d'un polític derrotat per les urnes? No! El partit l'ha agafat i li ha buscat un nou càrrec de confiança, d'aquells que abunden i creixen com esclatassants, a la Diputació. Ací podeu llegir la notícia al respecte. I és que últimament, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s'ha convertit en Empresa Regular de Col·locació. Unió va tenir moment d'"un militant, un càrrec", però ara ERC té el seu episodi d'"un militant, un càrrec, vitalici i ben pagat".

P.D: A la foto, Joan Puig en el seu minut de glòria, envaïnt la piscina (il·legal, tot s'ha de dir) de Pedro J. amb el carnet de diputat a la boca. Que es posarà ara a la boca?

La promiscuïtat a la cara

Sempre he pensat que si elsdiners destinats a fer estudis científics de xorrades s'invertiren en el que realment pot interesar, la comunitat científica seria molt més respectada. Proba de què això encara no és així, la tenim al Regne Unit. Resulta que uns investigadors britànics s'han dedicat a fer un estudi que «demostra» que el nivell de promiscuitat que té una persona, es llegeix a la cara; que el rostre i el tipus de faccions que té cada persona determina si és o no fidel i si li agraden les relacions curtes o llargues. Ací podeu llegir l'article senser on ho he vist. Resulta que quan més masculita tens la cara (independentment de si eres home o dona), més promiscu eres. Segur que si tots fem una repasada a la gent que coneixem, recordem a més d'un i d'una que tenen careta d'angelet i els agrada més un polvo amb el primer que passa que a un tonto un llapis. No dubte de les bases científiques de l'estudi; els anglessos sabran si són les adequades. Però em sembla una xorrada que les ganes de sexe fàcil i variadet es puga vore a les faccions de la cara, i més tenint en compte que jo sempre he pensat que la gent ha de passar etapes de fer el pendó amb tota normalitat. Perquè la repressió d'estes èpoques acaben derivant en un desenvolupament d'esta promiscuïtat quan menys toca. En fi... i vosaltres quin tipus de cara teniu? I ho sap la vostra parella? Apanyeu-vos com pugueu.

Uns premis Pulitzer molt «humans»

Un any més, la Universitat de Columbia ha concedit els Premis Pulitzer, els considerats guardons més prestigiosos del periodisme als Estats Units. El Washington Post i el New York Times han estat els grans triomfadors, com ha passat des de fa anys. Ací teniu la relació de guardonats publicada. Dels premiats, cal destacar els articles i reportatges amb caràcter humà. Fa anys, este tipus de guardons anaven sempre encaminats a les millors investigacions de caràcter polític o als relats de moments bèl·lics. Sense deixar de costat esta vessant que continua tenint la seua parcel·leta, els Pulitzer se centren últimament en històries de caràcter més humà, més proper, en temes socials i de sensibilització. L'interés social ha guanyat pes en el periodisme, a xicoteta i gran escala. I, com no, els Pulitzer s'adapten. M'alegre que siga així. El periodisme de prestigi no només està a la crònica d'alta política i a les corresponsalies de conflictes armats; també està al carrer. A la foto, d'Efe, es veu la redacció del Washington Post celebrant els premis.

Pels que condueixen malament

És curiós, però, una vegada més, Internet va per davant dels desitjos de la gent. Quants conductors hauran pensat més d'un cop que, si pogueren, li deixarien una noteta al cotxe de davant per dir-li ben claret quatre coses sobre la seua manera de conduir, aparcar o circular pels carrers...! Doncs be, ha nascut una pàgina que fa possible això. La web http://aparcascomoelculo.com/ ofereix unes etiquetes que permeten deixar-li un missatget més que clar al conductor de torn. Tremoleu, fitipaldis diversos, que Internet es pot acabar convertint en el vostre malson. Curiosa iniciativa.

Decebuts d'ICV

No és extrany que, després de tot el què està fent ICV al Govern de la Generalitat, els seus votants estiguen decebuts. I és que no es pot estar anys criticant els transvasaments i acusant a tots (tots, especuladors i llauradors) els valencians de voler furtar l'aigua als catalans (cosa que, per cert, recordava al «no mos furtareu el Micalet i la paella» dels lamentables blaveros). Vaja per davant que jo no defensaré el PHN mai, però que el País Valencia necessitava (i necessita) solucions hídriques urgents tant precisses o més que les que tenen ara els catalans. Doncs be, que patisquen ara els d'ICV i els de Barcelona el que és sentir dia sí i dia també que vols l'aigua per lucrar-te i no te la mereixes. ICV, a més, té al conseler de Medi Ambient rebent osties a dreta i a esquerra. Jo i el Franctirador del Diari de Girona d'esta setmana, també participem. Perquè s'ho mereix. Llegiu l'article ací.

Les Falles (VI)

Si alguna cosa és especialment característica de Les Falles, és la festa nocturna. I amb ella, l'alcohol. Estes Falles, els meus amics han (hem) demostrat que el tòpic de què en tota borratxera hi ha un moment d'exaltació de l'amistat i fins i tot de "besuqueo" excessiu, no és cap mite sinó tota una realitat. El colage, fet de les fotos d'Andreu Vilalta on apareixen els millors i més apasionats besos (o intent de bes) d'estes Falles. I és que en el fons, ens estimem tots molt. Cert és que uns estaven més predisposats que altres per pegar besets a dreta i esquerra. Oscar va tindre més d'un moment triomfal, que per cert no recorda, amb plorera inclosa de tant que ens volia a tots. Altres besos són més producte de la pressió de la resta per forçar el "momento morreo". I altres són d'aquells que es donen de veritat, amb ganes i amb passió, sense necessitat d'alcohol. En tot cas, este és un recull dels millors besos de Falles. Sé que no es reconeix a la majoria dels que es mengen la boca, però... millor així per tots; creieu-me.

A ICV els agrada mesclar a la família en el Govern

Fa un temps, l'aleshores conseller de Medi Ambient Salvador Milà (d'ICV), va utilitzar un helicòpter de la Generalitat per portar a la família a fer una volteta pels cels de Catalunya. El cas, destapat per Diari de Girona pràcticament li va costar el càrrec, sent un dels factors que el va precipitar a ser un dels sacrificats en la següent reforma de l'Executiu. La cosa podria haver fet aprendre als d'ICV que, per més que Milà diguera que ho feia per conciliar vida familiar i laboral, el política és millor separar els de casa de l'Administració pública que controles. Doncs no, res més lluny de la realitat.

Ara, un altre conseller de Medi Ambient i també d'ICV, resulta que té col·locada a una filla, la Lluna Baltassar (només un ecoguai com ell podria posar-li Lluna a la filla), en l'oficina de Comunicació del President. I no content amb això, resulta que es permeten el luxe de cessar-la i nomenar-la de nou en el mateix dia per pujar-li el sou en 14.000 euros. (De nou Diari de Girona ha fet públic el tema i ací el teniu) Això és un pare, si senyor!!

El Govern «unta» El Punt

Això de la premsa privada lliure no és una utopia. Però està clar que per a alguns és una qüestió que passa per molt lluny. I és que, si el Govern tripartit (el primer, el de Maragall) va acusar a CiU de tindre La Vanguardia «comprada» amb centenars de suscripcions inútils pagades amb diners de tots, el nou i suposadament regenerador Executiu català resulta que fa el mateix, però amb el diari que més li llepa el cul i més favors li fa: El Punt. Potser no sóc el més indicat per parlar d'este tema donat que El Punt és competència de l'empresa per a la què jo treballe. Però és que la qüestió clama el cel. El diumenge es podia llegir al Diari de Girona (ací teniu l'article complet) que El Punt és el segon diari més beneficiat de Catalunya amb una subvenció de quasi 1'2 milions d'euros, triplicant el total concedit als altres cinc diaris comarcals de Catalunya. A més, també s'explica i es demostra que el tripartit ha augmentat un 123% en dos anys els ajuts als mitjans de comunicació.

Jo, que sempre he defensat la llibertat de premsa i he estat en contra de les subvencions desproporcionades a mitjans perquè condicionen (i qui diga que no, menteix) la seua línia editorial, no puc més que entristir-me. Ara, si és lamentable que el Govern es dedique a comprar editorials i línies de tracte entre la premsa, més trist és el que fa El Punt, que accepta tota una bossa plena de dinerets i, a canvi, tot són massatges i suaus carícies a l'Executiu català. Això és vendre's per un plat de llenties. La dignitat s'ha acabat en alguna premsa.