Tresserras: marxista, interventor i un perill polític

Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Home erudit. Considerat un autèntic intel·lectual pels entessos en aquesta cosa que s'ha vingut a anomenar «classe pensant» de Catalunya. Molt respectat al món universitari. I personatge de referència dins el món acadèmic del periodisme. És Joan Manuel Tresserras. Ahir, dijous, vaig poder assistir a un dinar que va convocar ERC de Girona on ell era l'estrella convidada i uns quants periodistes els que ompliem la taula. La trobada era més política que cultural, per la qual cosa l'home es va dedicar -com era d'esperar- a parlar de política.

Ja m'havien advertit que Tresserras és un autèntic orador, que parla i encandila i que, a més, ho fa amb contingut, sense frases buides. I és cert. Va ser capaç d'estar ell solet parlant 40 minuts i cap dels què allà estàvem vam patir en excés. Però el seu discurs em va sorprendre. Va començar dient que ell era «de formació marxista». Quan a l'any 2008 se sent esta frase, un espera que tinga idees d'esquerres i basades en un cert ideal que se sap impossible. Però en el cas del conseller.... no. Ahir em va dmeostrar que més que «de formació marxista», el que té és «de-formació marxista». Sense estar en un aditori especialment de confiança, va soltar que ell, cada tres mesets es passeja per tots els centres del departament de Cultura, reuneix a funcionaris i treballadors i els explica com veuen ell i els seus alts càrrecs tot el que passa en la vida cultural i política de Catalunya, perquè així entenen la seva interpretació de les coses. Això, al meu poble, se'n diu alliçonar. Al més pur estic comunista rus. A més, el conseller ens va explicar la seva teoria per la qual la lluita de classes encara existeix i el tripartit era necessari per fer veure a la gent pobra que els «miserables» (concepte que va contraposar al de «senyoret de Barcelona) també poden governar. En pla segle XXI parlar de lluita de classes i mirar al poble pla amb condescendència i una falsa discriminació positiva és absurd, anacrònic i més propi de situacions cubano-xinesses que de la Catalunya actual. Per acabar-ho d'arrodonir, va criticar els mitjans de comunicació (en un dinar amb periodistes no se jo si era el més intel·ligents, al menys en els termes que ho va fer) per donar excessiva veu i quota fixa als partits rans facin el que facin. Aquí hi estic d'acord, estem establerts en un sistema que mereix un canvi. Però el que ell reclama és que també li ho facin a ERC. Vaja... molt marxista això també: criticar i criticar fins aconseguir el què he estat criticant.

En definitiva, tota una demostració de què el marxisme actiu, tot i que més passat que una olla amb bledes feta de dos dies, encara existeix. I a més, compta amb gent què té poder i pretén aplicar postulats que, si més no, són perillossos.

Les vergonyes de PP i PSC

Com cada dijous (encara que per l'hora siga ja quasi divendres), ahí va una nova entrega de la columna El Franctirador, al Diari de Girona. En esta ocasió, són PP i PSC els que reben, per no saber governar en favor d'un sistema d'infraestructures planificat, sostenible y que no impedisca el desenvolupament de Catalunya i Girona. Però sobretot, arremet contra les dos candidates gironines d'estes formacions al Congrés, perquè no tenen cap vergonya en prometre una i altra vegada el que ja prometien fa 4, 8 i 12 anys i que mai han arribat a fer el eus partits en matèria d'infraestructures mentre han governat. La cara més dura que un sac de pedres. Ací podeu llegir la columna.

Encara queden catòlics dignes

Este matí m'he quedat a quadres, sorprés, patilifú, fer una fava. Mentre esmorzava un trocet de pà amb sobrassada i formatge i un tallat he llegit una notícia (esta que teniu ací) que quasi fa que l'entrepà m'isca pel nas i el tallat pel llagrimal. Això sí, ha estat una sorpresa agradable. Es veu que a Pineda de Mar (Maresme, Catalunya) ho ha un capellà que està a favor del matrimoni homosexual, la negociació amb ETA, que no hi haja Religió entre les assignatures de l'escola pública i, a més, diu que està emprenyat i molest amb l'actitud dels bisbes espanyols. Ell, Ramon Masachs (el de la foto), és membre actiu del Fòrum Joan Alsina -un grup catòlic reformista i progressista que està tant marginat i amagat dins l'Església que a Girona compta amb la simpatia de tots els ateus i agnòstics- i això ja li pressuposa un cert distanciament de la moral dogmàtica de la jerarquia cristiana dels Blázquez, García Gascó i Rouco Varela. Però mira, no pensava jo que algun capellà podria ser capaç de signar i difondre un escrit tant claret i alhora senzill d'entendre. «Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l'avortament, que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l'escola, que hi hagi l'assignatura d'educació per a la ciutadania, crec en un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica, i no estic d'acord amb molts bisbes». Així de bé s'expressa este bon home. Això, a més de saber que li provocarà problemes i penúries pròpies de temps inquisidors dins l'Església, m'ha demostrat hui que el meu ateisme galopant no està renyit amb el reconeixement de gestes honorables com esta dins el món religiós. Llàstima li tinc quan el Bisbe el cride, però enhorabona perquè gent com ell demostren que encara queden catòlics dignes.

... i Isaura recolza el col·lectiu LGTB

I si de suports i d'Isaura hem de parlar, s'ha de fer menció especial al suport que li estan donant els col·lectius LGTB del País Valencià a la candidata al Congrés del Bloc-Iniciativa-Verds. Sense intenció de fer proselitisme ni sectarisme, però me sume a la moció. Cap candidat com ella al País Valencià han demostrat i mostrat de forma tant clara i natural una simpatia per gais i lesbianes que no resulta ni ofensiva, ni compasiva, ni paternalista. Això seu és afinitat per natura, perquè s'ho creu. I se li nota. Per tant, valga el seu recolzament a la causa justa de la llibertat i la diversitat sexual dels valencians per retornar-li el favor i donar-li el meu suport en estes eleccions.

Tonino recolza a Isaura...

Probablement molt –si no tots– dels que puguen llegir este bloc sabeu de la meua predilecció per Isaura Navarro en estes eleccions generals. La candidata del Bloc-Iniciativa-Verds encarna en sí mateixa l'aglutinament de l'esquerra nacionalista valenciana ecologista i de regeneració democràtica. I per a acabar-ho d'arrodonir, lliure de comunistes. Doncs be, ella, que ha rebut suport d'intel·lectuals i llauradors a parts iguals, ara resulta que també rep el suport de gent que no hauria jo imaginat mai que podrien estar amb ella en unes eleccions. Potser per desconeixement del personatge, m'he sorprés molt en vore al fotolog d'Isaura que Tonino (mític personatge de CQC entre altres programes de tele) li ha donat suport. Ací teniu la referència. Be, mai ho hauria dit, però vist que al País Valencià la cosa està complicadeta.... tot suport és ben rebut.

ZP i Rajoy, nus i sense projecte

Ja està. Tant esperar el primer debat ZP-Rajoy i ja ha passat. Sincerament, este bipartidisme galopant que deixa fora totes les altres opcions polítiques, fa pena. De fet, este sistema fuciona a França o els EUA perquè se celebra quan s'escull president. Nosaltres, no ho oblidem, triem diputats i senadors en unes eleccions legislatives. El president el trien entre ells, al més pur estil «primus inter pares». Però malgrat tot això, he de reconèixer que em va agradar veure com un i l'altre es feien constats retrets, com s'acusaven fins i tot de la mort de Manolete i com tots els seus esforços anaven especialment encaminats a desvetllar les vergonyes i misèries del seu contrincant.

Gràcies, doncs, als dos principals candidats a presidir el govern espanyol, ahir vam saber que ni un ni l'altre tenen la talla (i no parle del traje que li anava xicotet a Rajoy) moral, política i personal per ocupar un càrrec d'estes característiques. Rajoy va fer el ridícul en Economia, política social i amb els numerets d'inici i final del debat, al més pur estil anunci de iogut amb fibra (si, perquè feia cagar, clarament). A més, va quedar a l'alçada de la Paquita Reventaplenaris sent incapaç de desensar res que no tinguera escrit, amb un gràfic, o que incloguera un insult directe, sobretot en política social, educació i a l'hora de la ràplica i la contraràplica. Zapatero, per la seua part, va passar de eixir-se'n ben parat de la part econòmica a desinflar-se com un globus, perdent força i arguments principalment en parlar d'immigració i terrorisme.

Trist va ser que es tiraren desenes de minuts a discutir sobre el benefici o prejudici d'un 2 o un 3% en esta o aquella xifra, o a intentar convencer als espectadors que el que tenien davant era el de "y tu más" o el de "cuando los tuyos mandaban". En canvi, la política mediambiental va ocupar una rèplica i una contrarrèplica simplement. La política sanitària ni va apareixer. Les mesures per pal·liar la precarietat laboral ni les portaven escrites. Les propostes per fer de l'Estat una realitat molticultural, plurinacional i d'encaix en lloc de ser un niu d'incomoditats per tots no devien ni tindre-les pensades. Trist.

El socialista va ser més natural i convincent, i Rajoy més agressiu i ferm. Però cap dels dos estaria a l'alçada de poder demanar-me el vot sense que els enviara a escurar-li el caldero a Llamazares allà on Crit va perdre el gorro. Per això, i a falta de vore el segon debat (que recorde que es podrà seguir, igual que este que ha passat, en directe per diaridegirona.cat), em reafirme en la idea de la inutilitat de votar opcions que clamen per ser útils per ser majoritàries. El vot més útil és el que reflexa el projecte més paregut al del votant. I ni Rajoy ni Zapatero, ni PP ni PSOE, van demostrar tindre projecte per res.

L'atzar juga contra el PP

L'atzar i el repartiment dels espais electorals han deixat amb el «cul a l'aire» (en sentit metafòric, que quede clar), al candidat del PP a la presidència del Govern, Mariano Rajoy. Això que es veu a la imatge (feta pel meu amic Pau i cedida gratuïtament malgrat que a ell li puga pesar el seu contingut) és la banderola del PP a un carrer de Barcelona, just a la cantonada de la façana de l'hotel Axel de Barcelona (un d'aquells indrets que encara no se sap perquè està especialment destinat a gais i lesbianes).

La casualitat ha fet que la cara de Rajoy i els eu lema «Les idees clares» queden just davant d'una gran bandera multicolor, emblema històric del col·lectiu homosexual. Justament ell, el lider del moviment opositor al matrimoni homosexual, a l'adorpció per part de parelles del mateix sexe i a la plena assumpció de TOTS els drets socials i cívics per part de gais i lesbianes.

Ironies de la vida. Ell té les idees molt clares. I afortunadament la immensa majoria (que no tots) del col·lectiu gai, també.

De la Vega no és lesbiana

Era un rumor que corria des del dia que Maria Teresa Fernández de la Vega va accedir a la vicepresidència primera del Govern espanyol. S'ha dit d'ella que era lesbiana, que estava casada amb una o altra, que tenia un idil·li amb Maria Escàrio, popular presentadora d'informatius de TVE, que Zapatero volia amagar la seua homosexualitat, que al seu entorn més íntim sabien de la seva tendència lèsbica.... Doncs bé, ha hagut d'arribar El Mundo per preguntar-li directament per la seua tendència sexual i tancar el rumor. "No soy lesbiana". Més clar, l'aigua.

Està clar que a ningú té perquè importar-nos amb qui es gite esta dona, perquè això no fa que siga ni millor ni pitjor ministra i vicepresidenta. Per tant, entenc perfectament que cap periodista haja preguntat pel tema mai, tot i que Juan José Millàs va apropar-se prou en una entrevista que li va fer pel EPS fa uns mesos i on semblava que volia forçar a De la Vega a eixir de l'armari al més pur estil Grande Marlaska, amb tota naturalitat. El Mundo, en canvi, ho ha fet directe, sense rondar res. "Es usted lesbiana?". Així de claret li ho han preguntat. En altra situació em semblaria un deproposit i una falta de respecte a la intimitat de les persones. Però pel que es llegeix en l'entrevista (que podeu llegir un estracte ací), De la Vega estava desitjant que li feren esta pregunta. Se la veu molesta i fins i tot indignada amb que s'haja especulat si era lesbiana. Ara que ja sabem per boca seua que no, em pregunte jo: si s'haguera especulat que Jesús Vazquez en realitat és hetero o que Pedro Zerolo vol casar-se amb una dona, s'haurien molestat així? No, simplement ho haurien considerat una anècdota i riurien per creure és era una tonteria més fruit de la popularitat i la rumorologia.

La "vice", en canvi, no. Ella diu que no té homofòbia, que si fos lesbiana ho diria i que no té cap problema amb els homosexuals. Però clar, que se la relacioni a ella amb aquest col·lectiu, la posa de mala llet. Això, senyora De la Vega, també és una forma d'homofòbia, acompanyada a més d'hipocresia.

Relax???

Últimament, amb això de la campanya electoral i de què tinc més feina de la què deuria, tint això del bloc una miqueta més abandonat del què deuria. I és que estic una miqueta estressat. Igual que jo, estan alguns amics i amigues meus, així que he decidit deixar de costat les "coses serioses" i aportar un vídeo "relaxant". Jutgeu per vosaltres mateixos mirant-lo ací. No apte per a gais i xiques cardíacs. He optat per no posar directament el vídeo perquè així no em direu de tot, haureu de clicar vosaltres també per veure'l i per tant tindreu intencionalitat de veure'l igual que jo. Disfruteu-ho tant com les meues companyes de feina i jo quan ens ho han fet arribar.

Vilert és generós

Com cada dijous, ací teniu la nova columna del Franctirador, al diaridegirona.cat. «Vilert és generós» és el títol del text d'esta setmana. En esta ocasió, dedique les línies a criticar que Vilert haja pujat el sou als seus amics, treballadors i enxufats a Presidència de la Diputació de Girona. Ací teniu la notícia a la què es refereix i fixeu-vos en els comentaris. No tenen desperdici. I és que Vilert pareix que no té prou en pujar-se ell el sou més d'un 40% i cobrar més que Zapatero. Ací podeu vore la notícia que tractava este tema l'estiu passat. Vaja, este suposat republicà, nacionalista, independentista i de la colla de les «mans netes» sembla que cada dia es destapa més. No crec que li estiga fent massa bon favor a ERC.

Nadal respon

Per tots els què vau participar en les preguntes pel conseller de Política Territorial i president del PSC de Girona, Joaquim Nadal, ací i ací teniu l'entrevista. Més enllà de les preguntes típiques de carreteretes i trenets, destaca el seu to gairebé ofensiu en recalcar que la Generalitat reclama al Govern de l'Estat que incremente trens i millore les vies. Faena li queda per davant, doncs, que davant té a la Maleni. I és que de fet, encara que no ho diga, se li nota que no li agrada la ministra de Foment. És llest i sap que no li convé explicar-ho, però se li nota en alguna resposta. No m'extranya.

Un altre aspecte de l'entrevista a destacar, és el gran nombre de preguntes rebudes. Rècord batut. Ah! i de les millors coses de l'entrevista, com sempre, les fotos. Andreu Vilalta és l'artista autor de les imatges, igual que de la què ilustra este text.

Fidel de capa caiguda

Fidel Castro es mor. Es mor i es retira. Ja ho ha fet públic. Diu que la salut no li dóna per més. I no m'extranya. Deu tindre la mala consciència tant a flor de pell i tant carregada de motius que li afectarà ja al fetge, el cor, l'apendix i fins i tot l'al·lopècia de pestanyes. Fart de perseguir "balseros", disidents, maricons, liberals, demòcrates i demés fauna que li resulta aliena, el gran líder comunista vol cedir el testimoni a les noves generacions. Pel be dels cubans, espere que no siguen ni les noves generacions del PP, ni les noves generacions comunistes. A estes altures, ja sembla impossible que algú -més enllà de personatges rancis com Glòria Marcos (EUPV de València), Joan Olòriz (ICV-EUiA de Girona), Albert Soler (periodista gironí eclipsat per les cubanes) i altres de la vella escola (uff, hi ha tants...)- defense postulat comunistes, quan s'ha demostrat que el primer dels valor que ha de primar en l'esquerra és la democràcia. Doncs mira tu per on, encara en queden. I segur que d'ara fins que Castro es muiga ens fartarem d'escoltar a "viejos camaradas" lamentar que este home deixe de manar o de viure. Tant de bo valga tot això per fer de Cuba un país normal. I democràtic, clar.

A CiU ja preveuen canvis

Encara no han passat les eleccions generals i ja volen fer canvis en els que aspiren a ser representants de CiU. Ja corrien els rumors de què a Rosa Núria Aleixandre, fins ara senadora convergent per Girona, la farien retirar-se en acabar la legislatura que s'acaba d'esgotar. Per sorpresa de molts del partit, la van tornar a posar a les llistes al Senat. I és que tindre una "A" al principi del cognom ajuda, i molt. Em confirmen dirigents de CDC de Girona -gràcies a un "soplo" d'un de Barcelona- que alguns sectors del partit han acceptat este replay d'Aleixandre perquè amb el cognom que té és fàcil que contriubuisca a agafar suports per CiU al Senat i, a més, amb un cognom així no corrien el perill que a Unió algú trobara un Arnau o Aribau i els fotera el "cap de llista" de CiU a la Cambra Alta per més simbòlic que siga. Però a més, Aleixandre té de suplent a Ricard Font, nou valor jove convergent explicitament potenciat per alguns dirigents de CDC. La jugada sembla que pot ser mestra: Aleixandre contribueix amb el seu cognom a aconseguir la cadira al Senat. Una vegada aconseguit, la fan dimitir i entra el seu suplent. Ja s'han carregat a Aleixandre i Font ja té plataforma pública per promocionar-se. El que no sé és si ella tot això ho sap.

Duran no farà campanya (i ja veurem si és diputat)

El candidat de CiU al Congrés per Barcelona i líder indicutible, inqüestionable, i absolutista d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, ha estat operat d'un tumor al pulmó. L'operació, tal i com publica hui la premsa, ha eixit be. Però això no treu que Duran no està be. Preguntant entre els alts càrrecs de CiU i altres més planers d'Unió, m'he trobat que tot el món coincideix: Duran està fotut, molt fotut. Públicament asseguren que no podrà participar en precampanya però que a la campanya hi serà ja exercint de cap de llista. Fals. Els que porten la seva agenda ja han començat a repartir actes entre el número 2 de la llista, el convergent Pere Macias –que per cert demà divendres he d'entrevistar per publicar dilluns la conversa a diaridegirona.cat–, l'home de confiança de Duran i tapa-merders de pressumpta corrupció, Josep Sánchez Llibre, i Artur Mas, president de CiU.

Diuen tots estos mateixos dirigents de CiU i d'Unió que pateixen per la recuperació de Duran. Tant és així que hi ha qui ja vaticina que no podrà ni recollir la seua acta de diputat després de les eleccions. Tot siga que, amb Duran fora de la campanya, el discurs de CiU acabe sent menys xenòfob, homòfob, ultracatòlic i megaconservador i encara li isca bé la jugada a CiU. A nivell electoral, clar està.

Ja sóc «home-bicing»

El Bicing ha arribat a ma casa. Des de fa un parell de setmanes tinc a la porta de casa una estació d'este transport públic. Bicicletes de lloguer temporal a preu molt barat i per trajectes de no més de mitja hora. Agafar la bici, anar fins a un altre punt Bicing i deixar-la. Per sort, és molt més barat que el Metro o el Bus, que a Barcelona és realment car per als que el fem servir a diari. Ara, però, ja sóc un «home-bicing» i això vol dir que tant per mourem pel centre com per trajectes curts a prop de casa, seré fifel usuari del carril bici.

De moment, el tràmit de la tarja de soci ja està fet. Ara falta saber si són capaços d'enviar-me-la en un breu periode de temps. Esperem.

ZP: confessions íntimes

El gran Gran Wyoming i Zapatero. Una parella, a priori, poc avinguda, però que gràcies a les meravelles de la televisió, poden fer un duet més que divertit en una falsa entrevista. Després del cap de setmana, la meua sempre benvolguda Laura m'ha enviat este vídeo digne d'admirar i de lloar. Una falsa conversa entre el president del Govern espanyol i el presentador que "desvetlla" les intimitats més insospitades de Zapatero.


Val la pena veure-la.

Preguntes a Joaquim Nadal

Tal i com ja vaig fer amb Artur Mas, líder de CiU, vos anime a què ara feu preguntes al conseller de Política Territorial i Obres públiques i president del PSC gironí, Joaquim Nadal. «diaridegirona.cat» fa, amb Nadal, la seua segona entrevista a polítics de primera fila basades amb el qüestionari que plategen els lectors. És una bona oportunitat per fer que Nadal responga a tot allò que sempre heu volgut que diga.

Podeu fer les vostres preguntes ací.

El sexe sí importa

Com cada setmana, vos redireccione a la columna d'El Franctirador que es publica al Diari de Girona i diaridegirona.cat. Esta setmana ironitze sobre uns turistes que van voler complir la tradició de besar el cul d'una lleona de pedra que hi ha al barri vell de Girona perquè diuen que això te garanteix tornar a la ciutat, però es van equivocar i es van enfilar a una figura molt més alta d'un lleó situat a un altre punt de la ciutat. La notícia la podeu llegir ací. I la meua columna, ací.

Estudiar Periodisme per acabar escribint en un enterrament...

Com està la professió!! Hui he pogut llegir a la premsa una notícia que m'ha deixa al·lucinat. Una funerària de Barcelona ofereix que un periodista es dedique a fer una crònica sobre el teu enterrament o el d'un familiar teu. Estudia una carrera per acabar amb això. No és cap tonteria, perquè la croniqueta en qüestió val uns diners que, tenint en compte la precarietat laboral de la professió periodística, estan molt be.

De fet, la idea no és mala, i ves a saber si el futur del col·lectiu està en personalitzar les cròniques i dedicar-nos a escriure per encàrrec de particulars xicotetes notícies fetes a mida. No m'extranyaria, tenint en compte com les gran sempreses tracten als periodistes que treballen per ells i tant dur com s'està posant el panorama en qüestió.

Jo, per si de cas, crec que començaré a estudiar-me el llenguatge funerari en català. Què mai se sap com hem d'acabar.

Elèctrica Republicana de Catalunya-ERC

A Esquerra se'ls comença a oblidar, de nou, el què és la coherència. Mentre els seus més alts dirigents –léase Josep Lluís Carod-Rovida-aquí-i-a-la-China-popular i Joan Puigcercós– han estat clamant per la necessitat de la línia elèctrica de molt alta tensió (MAT) que ha de travesar Catalunya, ara el seu candidat per Barcelona al Congrés, Joan Ridao, ix amb què no cal i que millor substituir-la per tres subestacions de cicle combinat. Mentre els dos peixos grossos estan al Govern de la Generalitat aprovant la MAT, claudicant pel seu traçat i sense alçar una veu discordant al respecte, el candidat fa proselitisme energètic i els contradiu.

Ja sé que ERC no seria el paradigma de la coherència i el bon gust polític en molts aspectes (encara es presenten a les eleccions a les Illes Balears i al País Valencia, cosa que demostra que no tenen ni idea del què són o poden ser els Països Catalans i que viuen pressos d'una política ficció pròpia de Fidel Castro o el president iraní), però en temes clau per al futur energètic de Catalunya i de l'Estat haurien de cuidar una miqueta més les maneres. O es diu que sí a la MAT i es reclama un traçat respectuós amb el medi ambient; o es diu que no amb totes les conseqüències i es plantegen aquestes pseudoalternatives. Però el què no pot ser és estar entre pà i sucant, en missa i repicant.

I és que sembla que a Ridao se li ha encés la bombeta de les eleccions i ha recordat que té a un electorat decebut i emprenyat per la seua acció de govern. Per això ha decidit tirar la proposta. Però es veu que no ha recordat què diuen i fan els seus "jefes" al Govern de la Generalitat i a la cúpula d'ERC. Ridao... en la seua línia.

Crònica d'un ciclista «fantasfa» enmig de la via

Una altra de trens. Dimats, 5 de febrer de 2007. Dia de Santa Àgata i SAnta Calamanda. 18.35 hores. Pujo al primer vagó d' un tren a Girona en direcció a Barcelona –que va, per cert, amb retard– sense saber que seria testimoni d'un episodi que va passar de ser una tragèdia, a ser un fenòmen paranormal, per acabar sent un ensurt de defícil digestió. Després d'una bona estona de camí, a l'alçada aproximada del barceloní municipi de Cardedéu, el comboi en el que viatjo topa de sobte amb alguna cosa que fa tremolar el tren. El soroll és fort i fa frenar de cop el comboi.

La foscor dels voltants dificulta la visió i els passatgers es pregunten què ha estat el que ens ha fet aturar-nos de cop i amb aquella topada tant escandalosa. El revisor, també sorprés, de seguida va a parlar amb el seu company conductor. No li va caler preguntar res. El conductor surt atemorit i estremat de la seva cabina, cridant en castellà «ens l'hem menjat, ens l'hem menjat» i «li he fotut una castanya a un tio». Tot feia predir la tragèdia, però era l'inici d'una escena gairebé surrealista.

El company revisor va voler baixar per veure què havia passat exactament, i va localitzar una bicicleta entre les vies i les rodes del tren, cosa que explicava el fort soroll metàl·lic que haviem escoltat. En comunicar-li al conductor, aquest va negar que només hagués pogut ser una bicicleta. «Ha estat un tio, jo l'he vist; ho juro que he vist un tio», cridava desquiciat pensant que no podia ser que hagués al·lucitat. Revisor i conductor baixen a la recerca del pressumpte ferit. Sense èxit, els hi diuen als curiosos passatgers del primer vagó que no l'han trobat.

El rostre del conductor reflecteix desesperació. Ell jura i perjura que ha d'haver-hi algú, propietari de la bici i ferit per l'impacte. Arriben els serveis mèdics en ambulància. Arriben també dos camions de Bombers, avisats per si el ciclista «fantasma» estigués atrapat entre les vies i el tren. I tots, buscant al ferit. Després d'una bona estona de desconcert, sobretot per part del conductor que no entenia res del què passava i no ho encaixava amb el què havia vist, el tren es posa en marxa. «Tiri el tren endavant» es va escoltar a un bomber dir al conductor, que amb la cara encara desencaixada decideix seguir les instruccions i acabar amb la mitja hora de retard que portava el comboi.

Finalment, Renfe assegura que només coneix l'existència de la bicicleta. Bombers, en canvi, afirmen que el ciclista propietari hi era allà, sa i estalvi. Un conductor que pot acabar demanant assistir a un programa d'Iker Jiménez, un pressumpte ciclista imprudent, i un grapat de viatgers que, amb mitja hora de retard, encara ara no sabem què o qui va provocar aquell cop, aquells crits del conductor i una escena que en la distància es veu còmica però que va poder ser tota una tragèdia. Un espectacle en viu. En plena via.

((Aquesta crònica es pot llegir a diaridegirona.cat a partir de dijous))

L'AVE em vol fotre les Falles i la Pàsqua

La ministra de Foment, Magdalena Álvarez (Maleni para los amigos), s'està guanyant a pols el títol de Fallera Major, Reina de las Fiestas i Bufón Mayor del Reino. Per si no fora suficient el «cristo» que ha muntat a Barcelona amb l'arribada de l'AVE, ara que, segons sembla, ja està tot a punt per l'alta velocitat, Maleni s'ha proposat destruir els meus plans per Falles i Pàsqua. Si qualsevol persona vol hui mateix comprar un bitllet de tren entre BCN i València per mitjans de març, no pot. Més enllà del 20 de febrer és impossible comprar cap seient a un tren entre les dos ciutats.

L'explicació que ha donat Renfe és ben senzilla: han suspés la venda de bitllets perquè no saben com ni quan arribarà del tot l'AVE. I quan arribe, no saben encara com podran quadrar els horaris amb la resta de trens que entren i se'n van de BCN.

Molt intel·ligent. La més que repugnant operació AVE a BCN està fent que Renfe no permitisca comprar bitllets de tren per dos dates tant assenyalades i de tanta afluència com Falles i Setmana Santa. D'això se'n diu fer una aposta decidida pel transport públic. !Premio a la Maleni!

L'antikaraoke

Ahir a la nit vaig tindre l'oportunitat magnífica d'assistir a una de les sessions de l'Antikaraoke a la sala Sidecar de Barcelona. Sí, era dilluns i jo vaig eixir de festa. Però d'històries d'estes tots en tenim moltes, i les millors festes són les més inadequades. Més enllà de què la companyia ja feia grata la vetllada, l'espectacle va ser d'allò més divertit. És més que recomanable per tots aquells que els agrade veure alguna cosa diferent, entretinguda i divertida.

Cada dilluns, el club barceloní s'omple (literalment) per donar cabuda a este Antikaraoke. Lletres escrites en un simple foli; música rock, britànica, americana dels 80 i 90 i fins i tot hardcore; una mestra de cerimònies absolutament desequilibrada, què és capaç de cantar, ridiculitzar-se, ridiculitzar els assistents, i llençar wiski o nata als que miren l'espectacle des de les primeres files; participants que són més propis d'un concert heavy que d'un karaoke; i moltes ganes de festa amanit amb alcohol i bon rotllo general. El cocktel era, evidentment, la barreja perfecta per passar-ho bé. Molt recomanable l'Antikaraoke del Sidecar.

Un gall dindi a Eurovisió!!

Com està Eurovisió!! El festival de la cançó per excel·lència ja no sap que pot aribar a passar pels seus escenaris. Després que frikis, «showmans-womans-transex», espectaculars muntatges sense cap interés musical i altres faunes del «mundillo», ara Irlanda amenaça en convertir Eurovisió en una trobada de Los Lunnis.

I és que sembla que Irlanda podria enviar al festival a Dustin The Turkey, un gall dindi de drap que, segons s'ha publicat, és habitual a la televisió irlandesa i es caracteritza per ser un irreverent i quasi maleducat ninot. No és que jo siga ni un grans eguidor ni un gran defensor del festival. Però si jo fora de l'organització de l'event o del seu més que àmpli (i alhora poc selecte en general) club de seguidors, em preocuparia. O directament, optaria per demanar al personatge més cridaner i friki de cada Estat, convertint així Eurovisió en aquell fantàstic programa d'entreteniment i rialla constant que es va anomenar El Semáforo i que presentava Jordi Estadella.

Maragall votarà en blanc

L'expresident de la Generalitat de Catalunya i socialista renegat (o obligat a renegar), Pasqual Maragall, ha decidit finalment que ni ell ni el seu Partit Català d'Europa concorreran a les properes eleccions generals. Hui, a les 12 de la nit, s'acaba el termini per presentar candidatures al Congrés i al Senat i la seua formació no serà una de les enregistrades. Maragall ha anunciat hui amb un article a La Vanguardia que ell optarà per votar en blanc, i alhora demana als ciutadans que trien el mateix.

No crec que siga una decissió pressa a la lleugera, i menys després d'anunciar «a bombo i platillo» que volia que el Partit Català d'Europa fos una de les opcions pel 9-M. Però els seus «amics» l'han hagut de deixar tirat. Em diu un socialista molt proper a l'expresident que els darrers dies Maragall ha estat obsessionat telefonant a uns i altres per recollir suports i noms d'alçada política per fer una llista mínimament suportable. Però ha arribat tard. El PSC ha fet de la seua maquinària un actiu i deu haver tocat el pito. El que ara se'n vaja amb Maragall, que s'oblide de tot suport del Govern de la Generalitat. Molt a l'estil Montilla-Bolaño.

Tinc una amiga candidata

Quan vaig entrar a la facultat de Periodisme, una de les primeres coses que em van dir és que era «impossible» (sic) que un periodista fora amic d'un advocat o d'un polític. Bé, crec que sóc l'excepció que confirma la regla. O aquella bona dona que em va dir això, s'equivocava. Amics advocats en tinc pocs, però des de que la meua Amparo és jurista, crec que queda més que destronada la teoria. Ella és advocada i a més, una de les persones que més m'estime.

De polítics també en conec molts. Alguns d'ells, professionals de la política; i alguns d'ells quasi bé amics. També és cert que més d'un amic meu ha anat en llistes municipals i això podria fer que els considerara polítics. Tot i això, mai els he considerat com a tal. Diumenge, però, vaig vore com una amiga d'aquelles que un aprecia tot i la distància, Joana Pascual («La grande»), era una de les candidates de la coalició Bloc-Iniciativa-Verds al Congrés per València (a la foto). Bé, una llista municipal potser no col·loca algú en la categoria de polític si no és cap de cartell. Però ser candidata al Congrés, encara que siga de número 1.000, ja é sun altre cantar.

Persones com ella (i com tants altres que conec) són les què haurien d'abundar a les llistes electorals. Valua personal, eficiència professional i idees clares. Joana, fes força i a la propera, més amunt.

Ja s'han casat....!

Els rumors ho apuntaven de feia dies. I no han fallat. Tota la prema ja ho sap. El president francés, Nicolas Sarkozy, s'ha casat amb la model, cantant i amor platònic de la meitat d'europeus heteroexuals, Carla Bruni. És evident que a mi, personalment, m'és absolutament indiferent amb qui es case o amb qui es gite a les nits el president gal. Però que s'haja liat tal enrenou per la relació entre ells i que la premsa haja comptat amb el beneplàcit de l'Eliseo francés per parlar-ne més que amplament demostra el caràcter populista i d'amant dels focus de tele de Sarkozy.

Ja ho va demostrar en campanya, però es podia pensar que era cosas de les eleccions. En accedir al poder, va tornar a demostrar aquella ànsia de protagnisme, aquell voler-se fer notar, en més d'una ocasió; alguna d'elles delicada, com el rescat dels detinguts al Chad. Però el seu idili amb Carla Bruni i, sobretot, la manera com ho ha portat dins i fora de França, l'ha deixat amb el cul a l'aire: li encanta fer veure més que és Belén Esteban que el president del seu país. En fi... que els gals li ho jutgen, si volen.

EPI vol el Grup Zeta

La posada a la venda del Grup Zeta (capçaleres com El Periódico de Catalunya, Interviu, Tiempo o Sport formen part de la companyia mediàtica) va obrir la veda per a què els de la comunicació a l'Estat apostessin per la seua adquisició. Passats els mesos, s'ha passat la primera fase i... oh, sorpresa...! grups tant potents com Planeta han quedat enrere i entre els únics quatre que ara tenen opcions està Editorial Prensa Ibérica (EPI), editora de capçaleres com Diari de Girona, Levante-EMV, Información, La Nueva España, el Faro de Vigo, La Opinión, Diario de Ibiza, Diario de Mallorca,... entre altres.

Si més no, és una sorpresa, tot i què és cert que EPI és el segon grup de premsa regional i força empresarial no li'n falta. No vindria mal una repassada (a tots els nivells) com la que podria fer EPI a un grup com el Zeta. Ara, a esperar a veure si els altres que opten a la compra –Vocento (que està a la ruïna), Imagina (Mediapro+Globomedia, que té Público) i Gallardo (un empresari multimilionari provinent del metall extremeny)– tenen ofertes millors o menys ambiciosses que EPI.