Bernardo+Josmar: una bomba a l'escenari

Un espectacle així només podia fer-se a un poble com Olot (Bé, també podria haver sigut a altres pobles com Massamagrell o Albuixech, per la seua natura de dubtosa dignitat col·lectiva). L'inclassificable Josmar i el quasi clàssic Bernardo junt en un escenari!!!

Sí, en un mateix espectacle es podran escoltar el mític «És super fort» d'un Josmar cada dia menys masculí i menys jove, amb tanga, jaqueta torereta i quilos de maquillatge amb melena al viento; i el més que entranyable «Megusta cuando canta la ovejita, beeee!», guitarra en mà, orelles a l'aire i el nas contra el micro.

Dissabte que ve, Olot es veu que ha decidit celebrar el Carnaval "por todo lo alto" i ha buscat l'escenari més freak d'Europa. No sé jo si la societat civil occidental està preparada per una catàrsis artística d'estes característiques. Com diria Rouco, «Que Dios nos pille confesados».

Mas i Nadal, cumpleaños feliz (supose)

Casualitats de la vida. Resulta que dos polítics més que coneguts a Catalunya i, alhora, enfrontats des de sempre, Joaquim Nadal (PSC) i Artur Mas (CiU), fan anys hui. Els dos van nèixer un 31 de gener. Nadal compleix hui 60 anys i MAs en fa 52. No entraré a valorar si els tenen ben portats o no, però està clar que tots dos porten tant de temps dedicats a la política que sembla que estiguen mitja vida "entre nosaltres".

Em diuen també que cada any, fruit d'esta coincidència, Nadal i Mas es telefonen per felicitar-se els anys i que, fins i tot en alguna ocasió, ho han celebrat junts amb un dinar, un cafè o una copa. I és que mai se sap si "lo que ha separado la política lo puede unir el cumpleaños.

Felicitats a tots dos (supose).

Maragall candidat (o no)

L'expresident de la Generalitat, expresident del PSC, exsocialista de referència, exmaldecap de Bono i tots els ex en general, Pasqual Maragall, decidirà hui mateix si es presenta a les properes eleccions generals. La notícia ha saltat hui gràcies a què ell mateix ho ha escrit en un article. I no se n'ha amagat, perquè s'ha repassat totes les ràdios dient que el seu Partit Català d'Europa (enregistrat, per cert, fa anys, quan encara era mandamás del PSC) podria concórrer als comicis generals del març.

Diu que no li importaria ser el candidat, el cap de llista per Barcelona al Congrés, però també assegura que compta amb el suport de regidors i dirigents d'altres partits en actiu que podrien ocupar eixe lloc. No sé si és el millor moment perquè Maragall torne a la política. Però està clar que fa anys que ell sabia que el PSC li faria la punyeta i, a més, que els socialistes no només se'l van carregar sinó que ho van fer sense cap raó aparent més que la de donar eixida als dessitjos de Montilla y sus Bolaños de manar i establir la línia més espanyola dins el partit.

En fi, no ens vindria mal un MAragall en campanya. Sempre és divertit un candidat que fa el tarambana cada dos per tres.

Entrevista directa

Hui és dijous, i per tant, toca columna d'El Franctirador al Diari de Girona. Com és de suposar, l'entrevista amb Mas i la relació lector-polític són els protagonistes de la columna d'esta setmana.

Llegiu-la ací

Tata Golosa: mateu-la, per favor!!!

Es veu que no en teniem prou amb els punyeters «micrófonos». Després de l'horrorosa cançó aquella de la més insuportable encara Tata Golosa, ara l'artista (si se li pot dir així) ha decidit agafar la mateixa fòrmula, canviar «los micrófonos» per «la pastilla» i treure un altre «hit». A més, vist com està rodant ja per Internet, correm el perill de tindre-la tres o quatre mesos en tots els racons on es puga escoltar música.

El perill de l'islamisme radical, l'onada ultraconservadora de la dreta política i els imprevisibles efectes del canvi climàtic no són res al costat de l'amenaça de Tata Golosa. O la callem entre tots i li deixem clar que les seues cançons són un càncer a estirpar, o la mate jo amb les meues pròpies mans.

Exagerat? Mieru el vídeo i la seua cançoneta partillil i després jutgeu.

Mas, ni de dretes ni d'esquerres??

Este mateix matí ha eixit publicada al diaridegirona.cat l'entrevista que vaig fer ahir –amb la sempre agradable col·laboració fotogràfica d'Andreu Vilalta– al líder de CiU, Artur Mas. Més enllà de comprobar que segueix sent un Polític amb majúscules, d'aquells que saben com intentar (que no aconseguir) col·locar el missatge de torn es pregunte el que es pregunte, vaig poder constatar que cada dia Mas s'assembla més a Unió. Tenia entès, sobretot per gent de dins del seu propi partit, que Mas és un tio amb una visió àmplia, progressista i oberta de la societat. Però després de dos anys sense entrevistar-lo, he comprobat que ha radicalitzat el seu costat més conservador.

És evident que al costat de Duran, Mas no és un ultra, però la seua visió sobre la religió (la laïcitat a l'escola, per a ell significa que totes les religions tinguen cabuda), l'aposta per la família tradicional i judeocristiana, i no entendre ni de lluny què vol dir atorgar drets socials a un col·lectiu com l'homosexual, el col·loca molt a la vora del PP, d'Unió i de qualsevol altra formació netament conservadora.

Mas, no obstant, s'entesta a dir que els seus plantejaments no són ni de dretes ni d'esquerres. Bé, amb la meua ignorància per davant i el meu limitat coneixement de la teoria política (no voldria comparar el meu intel·lecte amb el seu, només faltaria...), jo diria que estos conceptes són, sense complexos, conservadors.

Podeu llegir l'entrevista completa ací
Les fotos de l'entrevista i la què està ací posada són d'Andreu Vilalta, i espere que la del bloc no me la vulga cobrar :P

El Tomate fet Ketchup

El Tomate s'acaba. I no em referisc a que les tomateres de tot el món s'hagen secat i deixen de produir. No. Estic parlant de la decissió de Telecinco de deixar d'emetre Aquí Hay Tomate. Programa popular "donde los haya" però igualment polèmic, insultant, insuportable i que ha aconseguit donar al periodistes més fama (si cabia) de tocacollons, xafarders i pesats com ningú més al món.

La cadena diu que el retira perquè vol que els seus presentadors demostren el eu talent fora del programa i perquè prefereix deixar d'emetre'l ara que està "en el punt més alt". Fals. Excuses de mal pagador. Per més audiència que tinga un programa com este, la seua decadència i el seu mal gust han acabat per crear-li al voltant una aureola de paradigma de l'antitelevisió, com ja passara en el seu moment amb programes també "del cor" com Tómbola o Salsa Rosa. Vaja, que a poc a poc potser se n'estan adonant que la tele ha tocat fons i que tot no val. Jo, que sempre vaig defensar Crónicas Marcianas perquè malgrat el seu contingut, era un programa tècnicament perfecte, no puc més que alegrar-me i molt per la desaparició de pseudo espais televisius com este. Només em sap greu perquè tinc un amic que treballava (millor dit, l'explotaven) a la redacció del Tomate, i ara ves a saber on anirà a parar en mans de la productora.

Només falta, doncs, saber si Telecinco de veritat vol renovar o simplement acabarà caient en la vella tècnica de la refundació del mateix producte i col·locarà en la parrilla un programa ben semblant amb un noi títol, plató i presentadors. El tomate a muerto; viva el ketchup!!

Els "secrets" del mestre Capa

Han descobert més de 3.000 fotografies inpedites del mestre del fotoperiodisme, Robert Capa, i dels seus fidels i estrets col·laboradors Gerda Taro i David Seymour. Mereixen més que una menció estes troballes. Quan pensàvem que Capa ens ho havia mostrat tot i mé, amb tots els matisos possibles, ell mateix i el seus em tornen a sorprendre.

La Guerra Civil espanyola és el tema central de totes les imatges. Les que han començat a veure la llum estos dies gràcies a la premsa, fan molt bona pinta. Com tota la seva obra. Valga este post per deixar ben patent la meua voluntat de què es cree amb tot este fons de foto i negatius una bona exposició itinerant i puguem veure ben de prop tot el testimoni quai viu que Capa era capaç de reflectir només amb una càmera. Si ja és d'admirar qualsevol fotògraf que fa be la eua feina, si a sobre aconegueix tranmetre tant com ell... és digne de mitificar.

«Maedeusinyor»

«Maedeusinyor», popular expressió del meu poble per dir «Mare de Déu, senyor». Vaja, la perfecta per expressar el què he pensat quan este matí un amic m'ha passat estes fotos. Es veu que una popular (per als que la coneixien, que jo no sabia ni de la seua existència) marca de roba interior ha fet una campanya que ha sentat mal a alguns. Jo, si he de ser sincer, crec que el que més malament pot sentar d'esta campanya és saber que no pots tocar això que estàs mirant, o veure com algun dels cosos començen a estar massa unfladets ja. La resta... és digne d'elogis i no de censsura.

Al portal Chueca.com li han dedicat un reportatge explicant la qüestió i ensenyant algunes fotos d'esta i altres campanyes de la marca de calçotets.

Mieu-la ací

«Mamá, me vas a hacer artista»

Resulta que ara es veu que la candidata del PSC al Congrés per Barcelona i flamant ministra ineficaç d'Habitatge, Carme Chacón, està decidida a fer del fill que espera, el centre de la seua campanya. Hui, a Girona, ha aribat tard a un acte que tenia previst a l'Ajuntament. Els periodistes, en un atac de dignitat que no és habitual, l'han plantat. Poc després tenia a la mateixa ciutat la presentació de la llista del PSC per Girona. I ahí sí que ha arribat a hora.

Quan ha arribat, el primer que ha fet ha estat dirigir-se a nosaltres, la premsa que l'havia plantat, i dir que havia arribat tard perquè com està prenyada li han entrat vòmits venint i ha hagut de parar dos vegades en carretera. A més, acte seguit, s'ha col·locat entre tots els candidats del PSC per fer-se fotos i d'immediat s'ha tret la jaqueta i ha començat a tocar-se la panxeta (i dic panxeta perquè està de 4 mesos i conec molta altra gent que té més panxa que ella).

Vaja, es veu que volia despertar la compasió entre els periodistes. Allò de la maternitat sempre desperta simpaties, supose. El que no deu haver pensat és que la compasió ja ens la despertava mirant la seua ineficaç política en Habitatge. Això sí que fa llàstima. I és que la Chacón està decidida a que la seua criatura siga el punt tendre de la campanya. D'això se'n diu utilitzar els xiquets políticament, encara que no hagen nascut. «Mamá, me vas a hacer artista», m'ha semblat escoltar provinent del "mixelín" de la ministra quan acabava l'acte i, encara ahí, seguia refregant la panxa.

Recepta útil per la resaca

És dilluns. El cap de setmana la majoria de vosaltres haureu estat de festa, parranda i altres saraos. Com que en este bloc tot no seran notícies, política i mal rollo, he pensat que avui era un bon dia per passar-vos un video d'un xic que, enaltint-se com a rei de les receptes mileuristes, fa vídeos amb consells suposadament útils i efectius per cuinar. I què millor que una recepta per la resaca un dilluns després de la parranda?

Preneu nota, que sempre va be cuinar alguna cosa que no vinga amb el lletreret "Listo en 4 minutos en el microondas".

Mireu el video ací

Josep Antoni Duran Le Pen

Les estacions de metro de Barcelona i de tren de tot Catalunya s'han innundat esta setmana de cartelleria preelectoral de CiU i del seu candidat, Josep Antoni Duran i Lleida. Hi ha diversos misatges, tots ells molt llargs i publicitàriament poc eficaços. Però s'ha de reconèixer que el seu contingut crida l'atenció. I molt. Enalteix valors que ja no són tradicionals; són neardentals.

Hi ha un dels cartells, de fet, que podria estar signat perfectament per Jean-Marie Le Pen, aquell lider de la ultradreta francesa, populista i demagog professional. Diu Duran que "ningu se'n va del seu país per ganes sinó per gana" i acaba la seua destrellatada cita amb un "Però a Catalunya no hi cap tothom". No sé si realment la idea és seua o d'algun dels seus "microDurans" que té al voltant, però està clar que el cartellet recorda als postulats més ultres de l'extrema dreta espanyola. Això sí, escrit en català, que sempre deu quedar mé digne. No és només que siga racista el misatge; no és que siga xenòfof, tret de context i desmesurat; és que és l'expressió màxima de la política rància i elitista. I no me val allò de "hi ha molta gent que ho pensa", perquè ell és polític, un càrrec públic, i com a tal té una responsabilitat afegida i hauria de tenir una decència ètica que, evidentment, no se li exigeix al senyor que veu una cervessa en un bar i diu el mateix.

No són partidari del "Papeles para todos" que tant de renom va tindre fa uns anys. És més, tots dos missatges (el de los papeles i el de Duran) són de la mateixa baixa categoria política i elevada càrrega demagògica i irreal. I per això mateix crec en les polítiques d'immigració reals i no en les que postulen els de l'extrema dreta "duranera" o els de l'esquerra macroguai que fa dècades que no toca de peus a terra.

De tota manera, després de llegir això i escoltar moltes de les coses que diu Duran, he de reconèixer que estic d'acord amb un dels plantejaments que fa: "A Catalunya no hi cap tothom". Cert, gent com ell, sobra. a Catalunya i a qualsevol país civilitzat.

A Itàlia sí que en saben!!!

Mirant com es comporten els polítics italians (podeu vore el vídeo ací), crec que hem de donar les gràcies de què ací no passe el mateix. Coneixent el caràcter de més d'un polític i les constants intencions "tocacollons" d'altres, és extrany que encara al Congrés, a les Corts Valencianes o a la Generalitat encara no s'haja liat una semblant. O pitjor. Perquè en una moguda així a les Corts Valencianes, per exemple, jo no veig a Rita o a González Pons discutint tranquil·lament amb la cort socialista; els veig més tinant-se en planxa al coll, i mosegant fort per vore si és cert allò de que clavant les dents per la zona un acaba morint-se. Sort que encara queden polítics civilitzats i, fins i tot en casos quasi extrems com la provocació de Gloria «sóc-fartona-i-cuentista» Marcos, els diputats del Bloc i d'IdPV van mantindre el tipo.

Al Parlament de Catalunya són més tranquil·lets. Es va liar la de Déunostre-senyor quan Maragall (en sus tiempos de pre-senil) va només insinuar allò del 3%. Tenint en compte que a altres cambres com la valenciana o l'espanyola les acusacions per corrupció, malversació i fins i tot puterio falleril són d'allò més habitual, és de suposar que els catalans mai arribarien a un extrem com el dels italians.

Mas contra les cordes

Artur Mas, líder de CiU i constant aspirant a la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha tingut a bé acceptar una proposta que li vaig fer fa uns mesos. El convergent ha accedit a concedir-me una entrevista per diaridegirona.cat amb un qüestionari basat en les preguntes dels lectors d'esta edició digital.

El gest d'acceptar el repte l'honora. No és fàcil posar-se davant les preguntes d'un periodista, però a més, moltes d'elles estan inspirades o redactades per ciutadans d'apeu, la situació es complica encara més. I és que de vegades –i fent un exercici clar d'autocrítica professional– els periodistes i els polítics vivim en un submón a part i ens oblidem que algunes qüestions que estan arran de carrer són molt més preocupants pels ciutadans i, a més, poden fer molt més mal a un líder polític si se'l pregunta que elles.

És doncs esta una oportunitat perfecta perquè plantegeu a Mas les vostres preguntes, elogis o critiques, sempre pensant que això és una entrevista, clar està. Animeu-vos i demostreu que els meus amics, coneguts i saludats podeu posar-lo contra les cordes si vos ho proposeu.

PER ENVIAR PREGUNTES A MÁS: www.diaridegirona.cat o Pregunta a Mas

La Trasobares vol ser diputada... i EU va a la deriva

Es veu que la showtransex de Figueres afincada a Geldo (Castelló), Manuela Trasobares, vol ser diputada al Congrés. Tant és així que, com podeu vore en esta notícia, anirà de número dos de la llista d'Esquerra Unida-Izquierda Republicana per Castelló. No voldria ser jo qui li negue les aspiracions polítiques a la mezzosoprano polifacètica més coneguda de l'Europa occidental. Però tenint en compte que EU està acabada, no se si acabar reclamant un escò per Trasobares és la millor manera d'acabar, valga la redundància.

Està clar que EU va a la deriva. I deixar anar una diputada com Isaura Navarro pel simple fet de voler imposar les tesis més ràncies del comunisme espanyol putrefacte anclat en els 80's (altrament conegut com PCE), bé ho demostra. Però ja va be així, perquè d'esta manera es demostren dos teories: Que Isaura i Iniciativa del Poble Valencià són realment un projecte diferent i el seu referent polític està al costat del Bloc; i que EU no només fa el ridícul políticament sinó que està disposada a que qualsevo persona per més simpàtica que siga puga accedir a les seues pseudollistes malgrat que la seua formació acadèmica i polñítica siga de dubtosa valua per al Congrés.

Bé, valga doncs la maniobra de Trasobares (que conste que a mi em sembla molt rebé que ella vulga ser diputada) per remarcar la gran dignitat d'Isaura i IdPV i contraposar-la a les tesis antidemocràtiques i comunisto-fascistoide del PCE i EU al País Valencià.

Aules per fans de Melendi

Com cada setmana, «diaridegirona.cat» publica la columna setmanal del Franctirador. En esta ocasió he decidit carregar contra l'experiment que el departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya intenta implantar: les aules d'immigrants, on hi haurà només nouvinguts. Vaja, a mi em recorda bastant a la filosofia nazi. Una cosa és donar-los aules d'acollida amb activitats extraescolars que els ajuden a conèixer el català i les normes bàsiques de la societat en la què ara viuen, i una altra segregar-los, marginar-los i apartar-los com apestats.

En este article queda ben clara la meua oposició a un projecte que ja està posant en marxa un Govern que es diu d'esquerres. Si això ho haguera proposat CiU o PP quan tenien el poder, ICV s'hauria tancat a les escoles en senyal de protesta i solidaritat amb els immigrants, i ERC hauria portat fins a Estrasburg si fes falta la mesura per ant-democràtica, anti-constitucional i anti-totengeneral. Però clar, quan són les esquerres les que plantegen les polítiques retrògrades, sembla que no ho són tant...

En fi, espere que vos agrade.

El Franctirador-diaridegirona.cat

Nèixer és el que té

He intentat en altres ocasions tindre i mantindre un bloc. Però la falta de temps, la manca de constància i sobretot la meua deixadesa ha fet que desapareguen. Ara, però, m'he fet el ferm propòsit de fer nèixer i criar-lo fin que siga ben major este Franctirador.

El Franctirador és originàriament el títol de la columna d'opinió que setmanalment publique des de fa uns anys a Diari de Girona (www.diaridegirona.cat) però reflecteix també una mena d'actitud davant la vida. Sóc dels que mira be i detingudament el detall dels meu objectius; dels que apunta minuciosament a allò que vol; i sobretot dels que dispara allà on creu que ho ha de fer, bé siga per tirar a matar (metafòricament parlant, clar està) o aconseguir "caçar" una presa. És per això que he decidit obrir este bloc i mantenir el nom que un dia em va donar la meua primera veu pública i que, encara ara segueix donant-me-la cada setmana.

A El Franctirador podreu trobar des dels mateixos articles que vaig publicant al diari, fins reflexions personal, opinions col·lectives o experiències dignes d'explicar. L'impuls que em porta a escriure sempre és una incògnita, però si és capaç de materialitzar-se, és per alguna raó. I ahí entren en joc els visitants d'este bloc. Segurament tots sereu amics, coneguts i saludats. Per tant poca cosa nova podreu descobrir de mi. Però veure'm per escrit d'una manera més personal a l'habitual sempre és curiós. O això espere.

En tot cas, vinc a volcar en un bloc les reflexions, les frustracions, els desitjos i, perquè no... les passions. Espere que vos agrade.